Os traigo esta canción, con un sentimiento muy especial.Comprendía el significado de su letra,a pesar de solo mis doce años. Hoy sigue emocionándome mucho,el oirla Duerme, duerme, negrito Que tu mama está en el campo, negrito Duerme, duerme, mobila Que tu mama está en el campo, mobila Te va traer codornices Para ti. Te va a traer rica fruta Para ti Te va a traer carne de cerdo Para ti. Te va a traer muchas cosas Para ti. Y si el negro no se duerme Viene el diablo blanco Y zas le come la patita Chacapumba, chacapumba, apumba, chacapumba. Duerme, duerme, negrito Que tu mama está en el campo, Negrito Trabajando Trabajando duramente, (Trabajando sí) Trabajando e va de luto, (Trabajando sí) Trabajando e no le pagan, (Trabajando sí) Trabajando e va tosiendo, (Trabajando sí) Para el negrito, chiquitito Para el negrito si Trabajando sí, Trabajando sí Duerme, duerme, negrito Que tu mama está en el campo Negrito, negrito, negrito.
Gracias Caballoco por este hilo. Yo creci con ella, con su voz. Fue en mi adolescencia un icono de libertad, fuerza y coraje. Negra querida, jamas te vamos a olvidar
Haydeé Mercedes Sosa va morir ahir als 74 anys, després de dues setmanes internada per múltiples malalties. Tothom sabia que el final era imminent des del moment en què Luis Farinello, un capellà popular i pròxim al seu entorn, li havia donat divendres l’extremunció. La notícia, igualment, va estremir una societat enfrontada, amb animositats polítiques a flor de pell, i que diumenge va trobar en la figura matriarcal de la Negra un moment efímer de dolor compartit. Havia nascut a la província septentrional de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Va contraure precoçment una de les xacres de la pobresa argentina: el mal de Chagas, una malaltia transmesa per una xinxa. La picada d’aquest insecte és una mena de sentència de mort anticipada. La majoria dels portadors no arriben als 40 anys. Ella va lluitar sempre contra aquest mal. La veu de Mercedes es va començar a fer sentir a l’Argentina a principis de la dècada dels 60 i l’abric del renovador moviment de la Nueva Canción, del qual van ser figures rellevants el seu primer marit, Alberto Matus, i el poeta Armando Tejada Gómez. Entre mitjans dels 60 i tota la dècada següent, ella va interpretar algunes de les cançons més boniques del repertori popular argentí i llatinoamericà. Ningú ho va fer de manera tan sublim. Fins a tal punt que temes com Balderrama, Lunita tucumana, Gracias a la vida, Cuando tenga la tierra, Alfonsina y el mar oJuana Azurduy quedaran cristal•litzats a la seva gola. Mercedes Sosa va ser una icona d’aquells anys de quimera i rebel•lia en què l’artista era cridat a dir les coses pel seu nom. Va assumir amb orgull la seva condició de cantant d’esquerres.«Que no calle el cantor porque el silencio/cobarde apaña la maldad que oprime/ No saben los cantores de agachadas/no callaran jamás de frente al crimen», va cantar amb Horacio Guarany. «A esta hora exactamente/hay un niñó en la calle», va denunciar des de l’escenari. La cançó escrita per Armando Tejada Gómez explicava les urgències d’un país estremit. L’EXILI / El cop militar del 24 de març de 1976 la va treure de les ràdios i la televisió. Els seus concerts se suspenien per amenaces telefòniques. Mercedes Sosa va abandonar l’Argentina el 1979. Es va exiliar primer a França. Després a Espanya. La distància la va estripar. El març del 1982, un mes abans que la dictadura argentina decidís ocupar les illes Malvines, en el seu últim i fallit intent de perpetuació, la Negra va tornar al país i va oferir 18 concerts en un teatre de Buenos Aires. Va ser més que un reconeixement. Sobre l’escenari es van ajuntar músics de diferents generacions i estils, del tango al rock. EL RETORN / L’Argentina va recuperar la democràcia el desembre del 1983 i la Negra va tornar a ocupar el seu espai. La seva cançó ¿Será posible el Sur? sintetitza, a manera d’interrogant, l’esperança dels temps de la transició. El país no era el mateix. Ella es va intentar adaptar a les noves realitats. Ja no cantava els temes de memòria. Els llegia en un faristol, i asseguda. Utilitzava instruments elèctrics. Aquell homenatge conjuntural i justificat del 1982 es va convertir en un episodi de reverència permanent. A partir d’aquell moment, es va transformar en una mena de Pachamama cantora. Com va dir el crític Diego Fiescherman, «d’alguna manera, va acabar quedant presonera del seu propi personatge i, també, de la progressiva pauperització del repertori». Com si pressentís la proximitat del final, en els últims anys va gravar dos discos acompanyada de celebritats argentines, de l’Amèrica Llatina i Espanya. Els dos volums de Cantora van ajuntar Caetano Veloso, Joan Manuel Serrat, Shakira, Jorge Drexler i Fito Páez, entre altres. Li va tocar néixer en un país amb cantants enormes, des de Carlos Gadel, en el tango, fins a Margarita Palacios, en el folklore. Va ser figura en una regió de grans cantants i autores com Elis Regina, Chabuca Granda i Violeta Parra. Serà recordada com una de les grans veus del segle XX. Font: http://www.elperiodico.cat/default....ioma=CAT&idnoticia_PK=650398&idseccio_PK=1013
Ya em semblava a mi que enraonabas massa be el catalá, Durán, Collóns¡ Más enganyat, Bromas aparte, para mi, Mercedes Sosa, aparte de que me gustaba como cantaba, siempre le tuve simpatía. Un beso para ella, allá adonde esté,
Gracias por colocar este hilo... LA persona física ya no estará, pero su energía, su música, canto y su compromiso social perdurará siempre.
Gracias a vosotros por seguir este hilo La Negra, ha unido a mucha gente de todos los continentes, de muchos países. A hombres y mujeres amantes de la libertad y de la justicia Siempre con nosotros
Caballoloco: Me uno a este homenaje con una canción hermosa Zamba para no morir Romperá la tarde mi voz hasta el eco de ayer. Voy quedándome solo al final, muerto de sed, harto de andar. Pero sigo creciendo en el sol, vivo. Era el tiempo viejo, la flor, la madera frutal. Luego el hacha se puso a golpear, verse caer, sólo rodar. Pero el árbol reverdecerá nuevo. Al quemarse en el cielo la luz del día me voy. Con el cuero asombrado me iré, ronco al gritar que volveré repartido en el aire a cantar, siempre. Mi razón no pide piedad, se dispone a partir. No me asusta la muerte ritual, sólo dormir, verme borrar. Una historia me recordará vivo. Veo el campo, el fruto, la miel y estas ganas de amar. No me puede el olvido vencer, hoy como ayer, siempre llegar. En el hijo se puede volver nuevo.